Durant centenars de milers d’anys hem estat estirant, empenyent, escalant, reptant, saltant, llençant, carregant… També pensant, meditant, respirant, somniant, estimant… Hi ha patrons motors per a totes aquestes activitats humanes i humanitzadores, pràcticament desaparegudes o reduïdes a l’absurd; patrons que si és vol, és poden recuperar (entrenar). Les “noves” tendències: Cross, Paleo, etc., no fan altra cosa que recordar-nos que el tipus de vida que portem la majoria no pot portar-nos més que problemes (tal i com ja és patent). Però aventurar-se a afirmar quina és la via evolutiva correcta, o simplement pensar què és el “natural” per a l’ésser humà, resulta una temeritat. Tant es pot argumentar que humanitzar-nos és recuperar “l’animalitat”, com que el nostre destí és al costat del les divinitats.
Segons la meva opinió (aquest és el motiu del meu futur llibre) estem “lúdicament constituïts”, el joc ens travessa: des de la representació (l’actuació, el teatre) passant pels rituals sagrats, fins als joc infantils. Per això, a més dels objectius que algú pugui formular al plantejar-se l’esport, hi ha els de “suspendre” el món “real”, deixar-lo entre parèntesi. No volem només “fer salut” sinó posar-nos en la pell d’un altre: com aquell guerrer espartà, aquell “homo paleo” supervivent, o aquell espectacular lluitador marcial. Però també aquell guerrer “interior” que meditant supera la matèria i transcendeix fins l’esperit. Viure és jugar-se-la o posar-se en joc. Potser no sigui evident, però no volem un simple fer, sinó un fer com si… La motivació per a l’esport la trobaràs en aquelles activitats on et submergeixis en la representació, on per un moment el món quedi “allà a fora” i puguis ser tu mateix/a…sent un altre/a.
El que nosaltres proposem són dues vies “evolutives”:
1- D’una banda tenim el ioga que, segons la nostra escola, és “ioga evolutiu” i que ens mostra l’aspiració que té tota cultura de donar un pas “més enllà”, una “evolució” espiritual. En aquest sentit, nosaltres pretenem inspirar(nos) amb una pràctica que aspira a al·legoria. Cada sessió és una narració, un conte, un relat on cada practicant, almenys per una vegada, en aquella sessió, representa el paper del vell renunciant que empren el camí de retorn…a casa. Cada postura és la construcció d’aquesta casa, que és un indret habitable (per això agafem “hàbits”), un lloc on la respiració no és mai només un treball mecànic, ni un intercanvi gasós, sinó la connexió amb aquell trosset de l’absolut que perviu amb nosaltres.
2- D’altra banda, hem desenvolupat el nostre propi mètode “Cross” o “Paleo”, que no és res més que la recuperació del vells patrons motors soterrats, primer per la burgesia i, després, per la còmoda tecnologia. Una manera de tornar a fer tot allò que el teu cos està preparat per a fer, i què necessita fer per sentir-se ser. L’entrenament funcional està pensat com una manera de reunir i concentrar en un mateix espai-temps totes les capacitats motores, com ho estan també en un parc infantil o en una pista americana; en una sala “Paleo” o un box de “Crossfit”, però presidides per algunes deïtats en homenatge a allò sagrat, ja què, en origen, tot “joc” o “gimnàstica” tenien la deguda referència sagrada (per això al circuït l’anomenem “sacrifici”, etimològicament acció sagrada). Volem que, jugant seriosament, trobem la millor versió de nosaltres mateixos desenvolupant les nostres habilitats.
Com que les velles deïtats ja no tornaran, i les noves no se sap pas quan vindran, allò que ens queda per a fer és “ludificar” la nostra experiència (no només l’esportiva: què és sinó l’art?). Quan tornis a movi-ment i deixis el teu calçat al sabater de l’entrada, pensa que entres en un “altre món”, que penetres allà on t’esperen totes les teves capacitats físiques i mentals, i on, a base d’assajar i representar moviments, funcions i estabilitzacions, podràs descobrir què significa aquella vella inscripció a l’oracle de Delfos que deia: “coneix-te a tu mateix”.
MOVI-MENT 