Ioga sense ioga?

En més d’una ocasió m’han demanat de fer ioga sense la vessant “espiritual”, degut a que en algun centre els hi enfocaven així (l’ambigüitat d’aquest “així” és clau). Aquesta demanda deixa entreveure alguns problemes que potser no són fàcils de resoldre.

En primer lloc, s’hauria de saber què significa “espiritual” per a cada persona… Què és per a tu? Segurament per a molts, no significa res. Com hereus de la modernitat i del programa il·lustrat, el nostre és un món que es creu no creient. Les respostes a les angoixes existencials ja no esperem que vinguin de la mà de la mitologia, ni de la religió, sinó de la ciència i la tecnologia. La nostra és, en gran mesura, «una societat fracassada en la seva funció antropològica d’orientació existencial» (Le Breton). Dit d’una altra manera, la responsabilitat de plantejar i respondre les grans preguntes es carreguen a les espatlles de cada individu. No només pel que fa a les qüestions transcendentals, sinó també en les polítiques: «busquem solucions biogràfiques a contradiccions sistèmiques» (Bauman).

Però pensar en fer ioga sense la “vessant espiritual”, és el mateix que dir: fer ioga sense ioga, és a dir, una contradicció. El ioga és espiritual perquè la seva finalitat última és aïllar l’esperit (puruṣa) de la matèria (prakriti); l’objectiu és soteriològic: l’alliberació (mokṣa) de l’ésser humà de les cadenes materials. Aquest no és un propòsit necessàriament religiós, almenys amb les connotacions que aquesta paraula té per a nosaltres. De fet, dins de les diferents corrents hinduistes, l’alliberació pot estar vinculada -o no- a alguna divinitat segons la secta o filosofia que l’interpreta. Generalment, fins i tot els “déus” estan tan atrapats com nosaltres.

Això no vol dir que fer ioga impliqui necessàriament haver de creure amb res de tot això. Hom pot prescindir de la filosofia i la tradició Índia. No obstant, el que sí és imprescindible, és que el “professional” que imparteix les classes conegui el millor possible què és i d’on ve aquesta infinitament rica (i moltes vegades contradictòria) disciplina. Resulta excessivament fàcil parlar de “xacres”, “energia” i qualsevol parauleta que soni “espiritual”, que li doni a les classes el toc exòtic que, en moltes ocasions, només amaga la ignorància més absoluta. És més, els estudiants i professors de ioga han d’estar molt atents als anacronismes i les transferències de conceptes occidentals que, de mans de la new age i la pseudometafísica, inunden classes i tallers de ioga.

No es fa estrany, dit això, que algunes persones surtin aterrides o desconfiades de l’empallegosa glossa utilitzada per apedaçar una sintaxi sense cap ni peus. El problema no és tant de desvincular el ioga de l’espiritual, sinó de que el que ens venen no té res d’espiritual. És més, si l’espiritual és intrínsec del ioga, no necessita fer-se evident, no cal vestir-lo o, millor dit, disfressar-lo. És aleshores que farem realment, de l’única manera possible, ioga sense “ioga”.