En temps de “dieta”

Estàs pensant en fer dieta? Quina idea en tens? Amb quina finalitat? Saps que antigament tenia relació amb l’espiritualitat, però que després es va tornar una pràctica secularitzada, és a dir, no religiosa? Has pensat mai que té que veure amb el control i la utilització externa (Deu o institucions) i després amb l’autocontrol induït (efecte panòptic: si la gent es sent observada, actua com s’espera que ho faci)?

“Dieta” és, etimològicament, una forma de vida, una relació amb el cosmos. Però des d’un punt de vista racional, el cos sempre ha estat concebut com la font d’irracionalitat per antonomàsia, i per tant, una amenaça per a l’ordre i l’estabilitat tant personal com social. L’ascetisme en general i la dieta en concret, van ser els mètodes per excel·lència en les ordres monàstiques durant l’Edat Mitjana per controlar les passions a favor de l’espiritualitat. El règim dietètic dels monestirs es va introduir a les llars degut a canvis religiosos, i més tard pels avenços de la tradició mèdica enfocats a la classe obrera. La secularització de la dieta també va suposar, com va assenyalar Foucault, el pas de la renúncia a la utilització (cossos més longeus són cossos més útils). De la mateixa manera, la secularització de l’ascetisme va suposar cossos més disciplinats per fer-los també, útils. Tant el terme “dieta”, com “règim”, tenen també una doble significació: regulació del cos individual, i la del cos polític, en fi, formes de governar.

Actualment, en la societat de consum, el règim reprimeix el desig, ja que es tracta d’ascetisme laic autoimposat (efecte panòptic); i simultàniament l’exalta, perquè hom busca crear una imatge desitjable. Tots dos factors contraris i simultanis operen a favor del “consum pel consum” (ja no hi ha referència a res sagrat): “alliberar-se”, ara, d’alguna manera, és consumir. Al cap i a la fi, deixats enrere els valors profunds per la velocitat de canvi, salut per a què? El control sobre l’alimentació pot ser tant un acord metge-pacient que antigament era entre Deu-home (els descobriments mèdics a partir del segle XVII, van canviar moral, per salut), en definitiva, una manera com un altre de posar ordre al caos; com un acte de desobediència per prendre possessió del control sobre el cos “alliberant-lo” de les imposicions morals i de salut (que no deixen de ser convencions segons els coneixements biomèdics, científics, però també “cosmètics” del moment) recolzades per institucions com l’Estat o la família (el control mèdic suposa una reducció d’autonomia). Però també com una manera de submissió als models de bellesa de torn, que ens mouen en busca de l’acceptació social aconseguint la imatge “adequada”. Una paradoxa tot plegat, perquè hom busca simultàniament diferenciar-se individualment i assemblar-se al grup. En la cultura capitalista, el narcisisme i el consumisme s’han considerat virtuosos o “característiques dominants”, i en el món secular la funció de la dieta és gairebé la inversa de la que va tenir fins al segle XVIII: aportar plaer sensual, i millorar el model idealitzat de cos jove, saludable i bell, que quant més s’hi s’ajusta, més alt el seu valor de canvi, valor d’objecte. Un objecte que hom percep com el seu major valor, alter ego al qui demanem els millors rendiments i plaers. Certament estem preocupats per l’aparença, de manera que això ens deixa exposats a formes subtils de coacció i control: hem d’escollir els signes que mostrem, per a que els valori la societat.

La producció, publicitat i consum massius han portat a la creació d’un nou sentit del jo, un ego necessitat de validació, reconeixement i lloances contínues, a través la seva presentació pública en la qual el cos, el gest, l’argot, la roba, les marques i els ornaments que, com si fosim “targes de visita” amb potes, han de mostrar el nostre: “ser autèntics”.

I aquest sembla ser el problema, perquè com més ens esforcem per ser autèntics modificant-nos (cirurgia, entrenament, dieta, tatuatges, roba, etc.), més ens adonem que d’autèntics no en tenim res.

És més, en el nostre esforç per validar el jo, deixem exposats els nostres gustos (per exemple a les xarxes socials) a les empreses que trafiquen amb la informació. El que oferim exposant-nos és informació comercial. En un món secular i capitalista, mecanicista i utilitarista, en el qual no tenim molt clar què és l’important, només queda “pelar-nos”, atomitzar-nos, obrir-nos en canal en el món virtual …

Malgrat tot, potser, no n’hi ha per tant, però encara vols fer règim?

Dit això, no esperaríeu que us fes una dieta, oi?

Un acudit per amenitzar:
– Saps que sóc vegetarià?
– Però, estàs menjant pernil!
– És de gla

Fons:

Corominas, J. Breve diccionario etimológico de la lengua castellana. Madrid, Gredos, 2014

Entwistle, J. El Cuerpo y La Moda. Una visión sociológica. Barcelona, Paidós, 2002

Foucault, M. Vigilar y castigar. Argentina, Siglo XXI, 2002

Le Breton, D. Antropología del cuerpo y modernidad. Buenos Aires, Nueva Visión, 2002

Sennett, R. El declive del hombre público. Barcelona, Edicions 62, 1978

Turner, B. El cuerpo y la sociedad. México, Fondo de Cultura Económica, 1990

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s