Estan de moda els vídeos de joves i grans fent malabarismes físics, tant en espais urbans com en gimnasos. Són, talment, espectaculars, si més no, dignes de La societat de l’espectacle (Guy Debord). No obstant, se’ns oblida que la majoria d’ells estan muntats per a que així sigui: el que és espectacular és la facilitat de fer que sembli espectacular. Aquest és un dels avantatges que ofereix la tecnologia de la imatge, que temps enrere només estava en mans dels cineastes, i avui dia en les de qualsevol que tingui un mòbil i connexió a la xarxa (qui no té aquesta possibilitat, no té accés a “existir”).
Realment, Internet ens ha ofert cert marge de llibertat d’acció comunicativa respecte l’antic model d’impremta o televisiu (Galàxia Gutemberg vs Aldea Global, Marshall McLuhan). El problema és en quin nivell situem l’acció: l’àgora és ara un Big Data (per sort, sembla ressorgir degut a la crisi, una nova mobilització social, talment un renaixement de l’àgora).
La xarxa s’estableix com a extensió del nostre sistema nerviós (Mcluhan), i el Facebook, amb “l’Estat”, els “episodis de vida” i la “línia temporal”, ens ofereix la possibilitat de configurar la nostra identitat, tan líquida o volàtil. Cadascú de nosaltres tria les imatges, vídeos i opinions que mostra, destriant-les per a que intervinguin entre allò que som i allò que re-presentem (conscient o inconscientment). Aquesta nova comunitat digital de germanor virtual segresta, almenys en part, l’experiència. I com que la tecnologia no està a l’alçada de la creativitat humana, és la humanitat que s’integra en la tecnologia reduint-se a màquina, “fent-se màquina” i, màquina contra màquina, no hi ha dubte, la computadora és molt superior (Agustín López).
La realitat és cada cop més en mans dels qui trafiquen amb la informació (compte, in-formar és també donar forma) un cop ens escorxem a la xarxa: l’ego ja no es dissol al nirvana sinó que s’atomitza a Internet; la memòria s’emmagatzema als “núvols”, i les webcam són el nou model panòptic. I per si fos poc, la realitat digital i la digitalització de la realitat són més reals que la realitat, són hiperreals (Jean Baudrillard), de manera que acabarem per preferir el simulacre.
Els exercicis hiperreals que veiem a molts dels vídeos que “naveguen” per la xarxa, estan justificats per la necessitat d’alliberar-nos d’una societat plena de falses promeses, i pel desig de mostrar la nostra desbordant creativitat (poiesis), però també ens fan oblidar d’activitats com la Dansa Clàssica. Ballarins i ballarines es mantenen “sense talls i sense trucs” en un flux d’acció on l’espectacular és que no sembli espectacular (potser per això tendeix a devaluar-se).
Bé, segurament no n’hi ha per a tant. L’important és que no ens quedem embadalits amb les imatges i que passem a l’acció creativa.
MOVI-MENT 