NOVETATS

Hola amigues i amics! Com ja sabeu la nova temporada arriba a movi-ment carregada de novetats i motivació.

Tot i que fins l’octubre no canviem de local (que està a l’Avd. Jaume Carner, 10, al cap de munt de la rambla), les classes ja estaran orientades als futurs canvis en activitats i horaris. Quins són aquests canvis?

  • ENTRENAMENT FUNCIONAL I HIT (alta intensitat)

Les actuals classes de core-pilates les anomenarem directament “entrenament funcional”. En gran mesura ja ho eren de funcionals, però molt enfocades al CORE i l’estabilització. L’objectiu ara, ja no és solament el CORE ni la correcció, què també, sinó que el nostre cos recuperi tot el seu potencial (per exemple, tenir capacitat de resposta a situacions extremes, com haver d’esprintar o enfilar-se per fugir d’un perill; o simplement ser capaços d’alçar i dominar el propi pes corporal), fins i tot, perquè no, una millor imatge (major to muscular, menor nivell de greix). Per això:

1- Seguim (com sempre hem fet) estan al dia en les noves tendències esportives. Tot i ser reticents en canviar la disciplina segons les corrents de moda, mai hem deixat d’atendre els coneixements que els estudis científics avalen. Per això pensem que hi ha prou motius per a incloure aquestes variacions.

2- Les classes estan planificades de manera que tenen un objectiu a llarg plaç (una corporeïtat sana i funcional) i un objectiu a curt plaç (força, potència, hipertròfia, resistència muscular i cardiovascular, etc.). Les sessions tindran, com ara, una part propioceptiva i correctiva; enllaçaran amb una “zona FOCUS”, on, seguint la planificació “apretarem la rosca” (jeje); i finalment uns bons estiraments.

3- Tot i que depèn del que cadascú vulgui aconseguir, per assolir els màxims beneficis d’aquesta manera d’entrenar, el millor és exercitar-se 3 dies a la setmana, és a dir, de forma regular i respectant els temps de “recuperació”. Això també vol dir que fer-ne 2 (dies setmana) seguirà sent útil (com fins ara) com a “preparació” o “manteniment”.

4- Per a poder fer aquest tercer dia, els divendres hi haurà la possibilitat de fer una sessió d’alta intensitat (HIT, o HIIT), però, tal i com ha de ser, DE NOMÉS 1/2 HORA. Aquesta sessió estarà també disponible alguns dissabtes a mode de “masterclas”.

5- Les corrents que seguim són: ioga, pilates, calistènia, “suspensió”, Hiit’s, “mètode natural”, i protocols funcionals: no especialització, “full body”. A partir de l’octubre anirem incloent en les sessions nous materials.

Tot i que algunes sessions seran més intenses que fins ara, les podrem adaptar per a quasi bé tothom.

  • IOGA I VINYASA

Per aquells que sentin que el seu benestar està lligat a una activitat “interna”, o a “un altre ritme”, sempre podrà accedir al que per a nosaltres sempre serà la disciplina estrella: el ioga (ON LA NOSTRA FORMACIÓ ÉS CONTINUA). Però fins i tot aquí volem oferir la possibilitat d’un tercer dia “diferent”.

Per això, el divendres (i també algun dissabte) farem vinyasa-yoga, això és, una sessió més curta però més activa, on després de la deguda preparació, les postures s’encadenen de principi a fi.

  • PREUS

Les quotes també tindran algunes modificacions que per als socis es faran actives a partir d’octubre, i per als nous clients ho seran ja al setembre.

1 classe esporàdica són 12 eur (només per a persones que ja practiquen esport o ioga. No val per a “provar una classe”).

1 classe setmana són 35 eur/mes (només per a fer ioga. O per a la classe de Hit dels divendres però només en cas d’estar practicant algun altre esport).

2 classes setmana són 55 eur/mes (només serveix per a fer una mateixa activitat, NO per a combinar NI per fer un dia de la setmana: classe normal + divendres: classe intensa)

3 classes setmana són 60 eur/mes (PREU ESTRELLA PER A OPTIMITZAR L’ACTIVITAT).

4 o 5 classes setmana són 70 eur/mes (la millor opció per a combinar activitats i beneficiar-se del millor dels dos mons).

Ja queda ben poc i tenim moltes ganes de començar, esperem que us agradin i us motivin els canvis en les activitats.

Fins aviat!

Ioga sense ioga?

En més d’una ocasió m’han demanat de fer ioga sense la vessant “espiritual”, degut a que en algun centre els hi enfocaven així (l’ambigüitat d’aquest “així” és clau). Aquesta demanda deixa entreveure alguns problemes que potser no són fàcils de resoldre.

En primer lloc, s’hauria de saber què significa “espiritual” per a cada persona… Què és per a tu? Segurament per a molts, no significa res. Com hereus de la modernitat i del programa il·lustrat, el nostre és un món que es creu no creient. Les respostes a les angoixes existencials ja no esperem que vinguin de la mà de la mitologia, ni de la religió, sinó de la ciència i la tecnologia. La nostra és, en gran mesura, «una societat fracassada en la seva funció antropològica d’orientació existencial» (Le Breton). Dit d’una altra manera, la responsabilitat de plantejar i respondre les grans preguntes es carreguen a les espatlles de cada individu. No només pel que fa a les qüestions transcendentals, sinó també en les polítiques: «busquem solucions biogràfiques a contradiccions sistèmiques» (Bauman).

Però pensar en fer ioga sense la “vessant espiritual”, és el mateix que dir: fer ioga sense ioga, és a dir, una contradicció. El ioga és espiritual perquè la seva finalitat última és aïllar l’esperit (puruṣa) de la matèria (prakriti); l’objectiu és soteriològic: l’alliberació (mokṣa) de l’ésser humà de les cadenes materials. Aquest no és un propòsit necessàriament religiós, almenys amb les connotacions que aquesta paraula té per a nosaltres. De fet, dins de les diferents corrents hinduistes, l’alliberació pot estar vinculada -o no- a alguna divinitat segons la secta o filosofia que l’interpreta. Generalment, fins i tot els “déus” estan tan atrapats com nosaltres.

Això no vol dir que fer ioga impliqui necessàriament haver de creure amb res de tot això. Hom pot prescindir de la filosofia i la tradició Índia. No obstant, el que sí és imprescindible, és que el “professional” que imparteix les classes conegui el millor possible què és i d’on ve aquesta infinitament rica (i moltes vegades contradictòria) disciplina. Resulta excessivament fàcil parlar de “xacres”, “energia” i qualsevol parauleta que soni “espiritual”, que li doni a les classes el toc exòtic que, en moltes ocasions, només amaga la ignorància més absoluta. És més, els estudiants i professors de ioga han d’estar molt atents als anacronismes i les transferències de conceptes occidentals que, de mans de la new age i la pseudometafísica, inunden classes i tallers de ioga.

No es fa estrany, dit això, que algunes persones surtin aterrides o desconfiades de l’empallegosa glossa utilitzada per apedaçar una sintaxi sense cap ni peus. El problema no és tant de desvincular el ioga de l’espiritual, sinó de que el que ens venen no té res d’espiritual. És més, si l’espiritual és intrínsec del ioga, no necessita fer-se evident, no cal vestir-lo o, millor dit, disfressar-lo. És aleshores que farem realment, de l’única manera possible, ioga sense “ioga”.

En temps de “dieta”

Estàs pensant en fer dieta? Quina idea en tens? Amb quina finalitat? Saps que antigament tenia relació amb l’espiritualitat, però que després es va tornar una pràctica secularitzada, és a dir, no religiosa? Has pensat mai que té que veure amb el control i la utilització externa (Deu o institucions) i després amb l’autocontrol induït (efecte panòptic: si la gent es sent observada, actua com s’espera que ho faci)?

“Dieta” és, etimològicament, una forma de vida, una relació amb el cosmos. Però des d’un punt de vista racional, el cos sempre ha estat concebut com la font d’irracionalitat per antonomàsia, i per tant, una amenaça per a l’ordre i l’estabilitat tant personal com social. L’ascetisme en general i la dieta en concret, van ser els mètodes per excel·lència en les ordres monàstiques durant l’Edat Mitjana per controlar les passions a favor de l’espiritualitat. El règim dietètic dels monestirs es va introduir a les llars degut a canvis religiosos, i més tard pels avenços de la tradició mèdica enfocats a la classe obrera. La secularització de la dieta també va suposar, com va assenyalar Foucault, el pas de la renúncia a la utilització (cossos més longeus són cossos més útils). De la mateixa manera, la secularització de l’ascetisme va suposar cossos més disciplinats per fer-los també, útils. Tant el terme “dieta”, com “règim”, tenen també una doble significació: regulació del cos individual, i la del cos polític, en fi, formes de governar.

Actualment, en la societat de consum, el règim reprimeix el desig, ja que es tracta d’ascetisme laic autoimposat (efecte panòptic); i simultàniament l’exalta, perquè hom busca crear una imatge desitjable. Tots dos factors contraris i simultanis operen a favor del “consum pel consum” (ja no hi ha referència a res sagrat): “alliberar-se”, ara, d’alguna manera, és consumir. Al cap i a la fi, deixats enrere els valors profunds per la velocitat de canvi, salut per a què? El control sobre l’alimentació pot ser tant un acord metge-pacient que antigament era entre Deu-home (els descobriments mèdics a partir del segle XVII, van canviar moral, per salut), en definitiva, una manera com un altre de posar ordre al caos; com un acte de desobediència per prendre possessió del control sobre el cos “alliberant-lo” de les imposicions morals i de salut (que no deixen de ser convencions segons els coneixements biomèdics, científics, però també “cosmètics” del moment) recolzades per institucions com l’Estat o la família (el control mèdic suposa una reducció d’autonomia). Però també com una manera de submissió als models de bellesa de torn, que ens mouen en busca de l’acceptació social aconseguint la imatge “adequada”. Una paradoxa tot plegat, perquè hom busca simultàniament diferenciar-se individualment i assemblar-se al grup. En la cultura capitalista, el narcisisme i el consumisme s’han considerat virtuosos o “característiques dominants”, i en el món secular la funció de la dieta és gairebé la inversa de la que va tenir fins al segle XVIII: aportar plaer sensual, i millorar el model idealitzat de cos jove, saludable i bell, que quant més s’hi s’ajusta, més alt el seu valor de canvi, valor d’objecte. Un objecte que hom percep com el seu major valor, alter ego al qui demanem els millors rendiments i plaers. Certament estem preocupats per l’aparença, de manera que això ens deixa exposats a formes subtils de coacció i control: hem d’escollir els signes que mostrem, per a que els valori la societat.

La producció, publicitat i consum massius han portat a la creació d’un nou sentit del jo, un ego necessitat de validació, reconeixement i lloances contínues, a través la seva presentació pública en la qual el cos, el gest, l’argot, la roba, les marques i els ornaments que, com si fosim “targes de visita” amb potes, han de mostrar el nostre: “ser autèntics”.

I aquest sembla ser el problema, perquè com més ens esforcem per ser autèntics modificant-nos (cirurgia, entrenament, dieta, tatuatges, roba, etc.), més ens adonem que d’autèntics no en tenim res.

És més, en el nostre esforç per validar el jo, deixem exposats els nostres gustos (per exemple a les xarxes socials) a les empreses que trafiquen amb la informació. El que oferim exposant-nos és informació comercial. En un món secular i capitalista, mecanicista i utilitarista, en el qual no tenim molt clar què és l’important, només queda “pelar-nos”, atomitzar-nos, obrir-nos en canal en el món virtual …

Malgrat tot, potser, no n’hi ha per tant, però encara vols fer règim?

Dit això, no esperaríeu que us fes una dieta, oi?

Un acudit per amenitzar:
– Saps que sóc vegetarià?
– Però, estàs menjant pernil!
– És de gla

Fons:

Corominas, J. Breve diccionario etimológico de la lengua castellana. Madrid, Gredos, 2014

Entwistle, J. El Cuerpo y La Moda. Una visión sociológica. Barcelona, Paidós, 2002

Foucault, M. Vigilar y castigar. Argentina, Siglo XXI, 2002

Le Breton, D. Antropología del cuerpo y modernidad. Buenos Aires, Nueva Visión, 2002

Sennett, R. El declive del hombre público. Barcelona, Edicions 62, 1978

Turner, B. El cuerpo y la sociedad. México, Fondo de Cultura Económica, 1990

L’exercici a la societat de l’espectacle hiperreal

Estan de moda els vídeos de joves i grans fent malabarismes físics, tant en espais urbans com en gimnasos. Són, talment, espectaculars, si més no, dignes de La societat de l’espectacle (Guy Debord). No obstant, se’ns oblida que la majoria d’ells estan muntats per a que així sigui: el que és espectacular és la facilitat de fer que sembli espectacular. Aquest és un dels avantatges que ofereix la tecnologia de la imatge, que temps enrere només estava en mans dels cineastes, i avui dia en les de qualsevol que tingui un mòbil i connexió a la xarxa (qui no té aquesta possibilitat, no té accés a “existir”).

Realment, Internet ens ha ofert cert marge de llibertat d’acció comunicativa respecte l’antic model d’impremta o televisiu (Galàxia Gutemberg vs Aldea Global, Marshall McLuhan). El problema és en quin nivell situem l’acció: l’àgora és ara un Big Data (per sort, sembla ressorgir degut a la crisi, una nova mobilització social, talment un renaixement de l’àgora).

La xarxa s’estableix com a extensió del nostre sistema nerviós (Mcluhan), i el Facebook, amb “l’Estat”, els “episodis de vida” i la “línia temporal”, ens ofereix la possibilitat de configurar la nostra identitat, tan líquida o volàtil. Cadascú de nosaltres tria les imatges, vídeos i opinions que mostra, destriant-les per a que intervinguin entre allò que som i allò que re-presentem (conscient o inconscientment). Aquesta nova comunitat digital de germanor virtual segresta, almenys en part, l’experiència. I com que la tecnologia no està a l’alçada de la creativitat humana, és la humanitat que s’integra en la tecnologia reduint-se a màquina, “fent-se màquina” i, màquina contra màquina, no hi ha dubte, la computadora és molt superior (Agustín López).

La realitat és cada cop més en mans dels qui trafiquen amb la informació (compte, in-formar és també donar forma) un cop ens escorxem a la xarxa: l’ego ja no es dissol al nirvana sinó que s’atomitza a Internet; la memòria s’emmagatzema als “núvols”, i les webcam són el nou model panòptic. I per si fos poc, la realitat digital i la digitalització de la realitat són més reals que la realitat, són hiperreals (Jean Baudrillard), de manera que acabarem per preferir el simulacre.

Els exercicis hiperreals que veiem a molts dels vídeos que “naveguen” per la xarxa, estan justificats per la necessitat d’alliberar-nos d’una societat plena de falses promeses, i pel desig de mostrar la nostra desbordant creativitat (poiesis), però també ens fan oblidar d’activitats com la Dansa Clàssica. Ballarins i ballarines es mantenen “sense talls i sense trucs” en un flux d’acció on l’espectacular és que no sembli espectacular (potser per això tendeix a devaluar-se).

Bé, segurament no n’hi ha per a tant. L’important és que no ens quedem embadalits amb les imatges i que passem a l’acció creativa.

Ioga vs Pilates

Què tenen en comú el ioga i el pilates? En què es diferencien?

Aquestes són preguntes que em fan tot sovint i que no sempre sé com respondre. Segurament perquè depèn des d’on es fa l’observació, des de quin balcó de l’edifici es mira l’horitzó.

Si busques per  Internet trobaràs moltes pàgines amb comparatives, i en algunes fins i tot diuen coses assenyades. Per aquest motiu no em molestaré a enumerar els punts, convergents i divergents, entre les dues disciplines.

El que vull assenyalar és que en totes les pàgines, quan parlen dels beneficis del ioga i del pilates, anomenen el “cos” la “ment” i “l’esperit” com si sabessin de què parlen. No vull dir que jo ho sàpiga. Precisament, després d’aquests anys de dedicació a l’esport i al ioga, és ara quan més dubtes tinc sobre els referents d’aquestes paraules. Sense anar més lluny, allò que sembla més evident, el cos, és més una abstracció que una cosa concreta. És, més aviat, quelcom amb una història. Fins i tot, es podria dir que hi ha moltes històries del “cos”. I com no, molts cossos amb història. No s’entenia pas de la mateixa manera el “cos” a l’antiga Grècia (època en la que cos i ànima es digueren “fins després”), a l’Edat Mitjana, al Renaixement o al S. XIX. Sí, ara sembla que tot està dit sobre el cos, però curiosament, no fa pas gaire, s’ha descobert un nou lligament del genoll (l’anterolateral); és talment, com haver trobat una nova galàxia. Qui ho havia de dir.

Antigament el cos estava entreteixit, per bé o per mal, amb les idees i la moral; avui dia, sembla un endoll, indissociable dels terminals electrònics. Això sí, els grans avenços biomèdics són capaços d’entendre el funcionament de totes les parts de l’organisme quasi a la perfecció, fins al punt de poder re-definir, en alguns casos, quan comencen i acaben la vida i la mort. Però la qüestió no és tant saber què és una cosa o un altra, o com funciona, el problema és que, buscant i buscant, capficats, de tant en tant, se’ns obliden les persones (justificat, no obstant, per l’ambigüitat innata constituent de l’ésser humà). En fi,  sembla que difícilment es poden entendre mots com “cos” , “ment”, “subjecte”, “ànima”, etc., si no és en relació amb els altres homes i dones i el seu bagatge històric-cultural.

Com sempre, quasi sense voler, m’he desviat del motiu amb el que començava l’article.

Per dir alguna cosa, i no dir gairebé res: el pilates mira l’home des del primer pis d’un edifici, i el ioga des de l’àtic. No obstant, això no significa, necessàriament, que sigui millor, perquè resulta que és la terrassa d’un altre edifici. Però potser, això és una altra història…

Festes de Nadal

Les setmanes de nadal i de cap d’any obrirem els dies:
22,23 i 24
29,30 i 31
Però 24 i 31 tanquem després de la classe de les 15:30
També tindrem tancat els dies divendres 2 i dilluns 5 de Gener.
Tornarem a la normalitat el dimecres 7

BONES FESTES!!!