Haiku

 

Si vols fer quelcom creatiu, penja els teus haiku en aquesta pàgina.

 

ORIGEN del Haiku

L’origen del haiku, amb la seva severa pauta sil·làbica, 5-7-5, es remunta al segle XVI. Alguns erudits el vinculen formalment al katauta, un breu poema que oscil·lava entre la pauta 5-7-5 i la 5-7-7; altres ho deriven del haiki, que es creava en grup i podia tenir fins a cent versos. Gradualment es va assentant la forma de 17 síl·labes, en la rígida combinació 5-7-5, que és sens dubte la que produeix un efecte poètic més impactant. No obstant, sembla que hi va haver altres formes precursores del haiku: chooka, tanka, sedooka, i especialment el renga, cançó encadenada, fruit de varis poetes, que va venir a introduir un element festiu en la literatura japonesa. En totes aquestes formes apareixen els versos de 5 i de 7 síl·labes en diferents concatenacions, i també es va afirmant el concepte d’estació. Val la pena aclarir que la rima quasi no s’utilitza en aquest envàs líric tant peculiar; en canvi, s’ha utilitzat bastant en les traduccions.

Senzillament, el haiku clàssic, com a forma lírica, se’m va figurar sempre com un desafiament, tant per la seva estructura fixa, com per la seva brevetat obligada, que el fa encara més cenyit que, per exemple, el sonet, que en la poètica espanyola és tal vegada l’estructura clàssica més rígida. Amb tan sols 17 síl·labes i amb una distribució invariable (5-7-5), el haiku és en sí mateix una unitat, un poema mínim i no obstant complet. D’aquí la seva visió instantània, la seva condició de guspira, de vegades el seu toc d’humor o d’ironia. Bashoo va deixar per la posteritat aquesta curiosa definició: “Haiku és senzillament el que està succeint en aquest lloc, en aquest moment.” (Mario Benedetti, 1999)

El poema sol tractar de la natura, de la realitat, del que és percebut pels sentits. Pot ser la forma més simple de mostrar l’espiritualitat continguda en les formes més insignificants.